En la confluència de la N-232 i la N-211, a uns 3 Km d'Alcanyís, es localitzen una sèrie de petites llacunes endorreicas, importants, des del punt de vista ecològic, per la avifauna que fa ús de les mateixes. Basta caminar una mica des de la confluència esmentada cap a l'Oest per a obsevar aquests enclavaments.
En el marge esquerre de la carretera, venint des de Saragossa, vam deixar la "Estanca d'Alcanyís", llacuna també d'origen naturall, però retocats per una petita presa i adaptat al turisme com zona de pesca i merendero.
En una àmplia depressió geològica com és la conca de l'Ebre, són freqüents les àrees endorreicas originades per erosió de les àmplies zones planes, determinades pel farciment de colmatación subhorizontal d'aquesta conca.
En aquestes extenses àrees interfluviales, sense una xarxa de lleres ben definida, les aigües de pluja s'entollen, donant lloc a algunes, moltes vegades estacionals. Aquestes llacunes esteparias, salobres, precipiten sediments evaporíticos acumulats per rentat dels terrenys circumdants; durant el estiaje es recobrixen d'una crosta salina.
Aquests terrenys, inútils per a l'agricultura, desenvolupen plantes halófilas (de terrenys salinos) característiques i tenen un gran valor natural.
Les salades d'Alcanyís són un dels millors exemples, però trobem altres en altres llocs d'Aragó, com en els entorns de Bujaraloz (Zaragoza) o de Sariñena (Huesca).
Idea original Fº Javier Burillo Panivino 1993