La ríqueza geològica d'Aragó és impressionant:
Velles glaceres, tòrrides solanas, abruptes relleus, àmplies planes, llacs sempre blaus, estepes desérticas, boscos frondosos, vegas feraces, ...
Tot això i molt més pot trobar-se en el mosaic paisatgístic que formen les terres aragoneses, des de les altures superiors als 3.000 metres al Pirineu als 150 metres sobre el nivell del mar que es troba el jaç de l'Ebre.
Els prop de 50.000 Km2 d'extensió d'aquesta comunitat, el 9,4 % de la d'Espanya, regió està configurada per tres grans dominis geològics: els Pirineus, la depressió de l'Ebre amb els somontanos Pirinenc i Ibèric i la serralada Ibèrica, que alberguen,
a més dels grans espais a considerar, múltiples punts més reduïts en extensió, però no per això mereixedors de desemparament o ignorància.
Els Pirineus, al nord
Els Pirineus són ja de per si, en el seu conjunt, un veritable museu natural.
Posseïx una gran varietat de litografias, les edats de la qual més antigues es remunten al Precámbrico situar-nos entorn dels 600 milions d'anys), s'estructuren de forma complexa, com resultat de l'acostament entre les plaques ibèrica i europea.
Aquest procés, les últimes fases del qual hagueren de culminar fa uns 20 milions d'anys, ha deixat les seves seqüeles, en forma d'un cert creixement dels relleus que encara roman, d'una activitat sismica moderada i d'un termalismo del com tenim bon model en els Banys de Panticosa. En l'altre extrem, en la vall de Benasque, el Forau de Aigualluts és un esplèndid exemple de torca kárstica, que engoleix un cabalós torrent.
La serralada Pirinenca, alineada d'aquest a oest, s'estén des del Mediterrani al Cantabrico. La part central, justament la més abrupta, correspon
a la part més septentrional d'Aragó, en la seva major part a la província d'Osca.
De nord a sud, els Pirineus aragonesos o Pirineos centrals presenten tres unitats geogràfiques paral·leles:
- El Pirineu axial, format per una sèrie de serres que rarament baixen de 2.500 metres i separades unes d'unes altres per valls d'origen glacera que descendeixen cap a
l'Ebre en adreça nord-sud. Els becs de Tendeñera (2.853 m), Collarada (2.886 m), Vignemale (3.291 m), Forest Perduda (3.355 m), Posets (3.361 m), i Cotiella (2.965 m)
són bona mostra de l'altura d'aquestes serres que arriben a la seva major altitud a l'aquest, en el massís de la Maladeta, on s'eleva el cim més alt aragonesa, el Aneto,
amb 3.404 m d'altitud. Les valls de Ansó, Fet, Canfranc, Tena, Gistaín o Benasque marquen la profunda divisòria entre serres.
- En els cims més elevats o zona axial poden observar-se materials paleozoics -els més antics de la cadena-, com pissarres, calcàries, roques metamórficas i granits.
Adossats a aquesta zona axial, en les serres interiors, apareixen importants massissos calcaris menjo Cotiella, Tendeñera, Turbón, ...
- Más cap a l'Ebre, els rius que fins a llavors havien excavat les valls perpendiculars a les serres, prenen l'adreça aquest-oest formant depressions
paral·leles a l'alineació principal de la serralada. Aquestes depressions intermèdies, encara que no tenen continuïtat entre si, assemblen una gran vall de materials tous
(flys Eocè, margues, etc.) que uniria Camp amb la depressió de Jaca i la Canal de Berdún si no fos tallat a mitjan camí per les serres de San Juan de La Penya i Oroel.
- Más al sud, donant pas al somontano i mirant ja a la vall, apareix el Prepirineo:
petites serres formades per calcàries que van ser baixant des de les zones més septentrionals del Pirineus per efecte de la orogenesis alpina. La serra de Guara,
amb 2.077 m, destaca entre aquestes serres tallades per profunds canons oberts pels rius
que, cabalosos i ràpids, busquen l'Ebre.
La conca de l'Ebre; el paper del riu Ebre.
La conca de l'Ebre, vall i somontanos, comença a formar-se fa uns 60 milions
d'anys,durant la orogenia alpina, donant lloc a una vasta extensió, veritable
depressió geogràfica. Les seves vores estan formats per materials detríticos procedents
de les serres i la seva part central per materials yesíferos i evaporíticos produïts
al dessecar-se el mar interior que fa milions d'anys era la vall.
Conté molts elements geològics notables: les salades de Alcañíz i de Sástago-Bujaraloz,
les estepes de Belchite o les Bardenas orientals, els paleocanales exhumats d'Alcanyís
o Casp, les mines de sal de Remolins o els Mallos de Riglos són alguns exemples a esmentar.
La vall
La zona central d'Aragó l'ocupen la vall de l'Ebre i els somontanos del Pirineus
i de la Ibèrica. Gran part de Saragossa i d'Osca i el Sota Aragó turolense són
comarques que miren a l'Ebre.
El nucli principal d'aquesta unitat geogràfica és l'àmplia vall format per les
terrasses de l'Ebre i, en ocasions com en la ciutat de Saragossa, d'altres rius afluents.
Sobre aquestes terrasses, el corredor de l'Ebre, viuen més de la meitat dels aragonesos.
Són terres riques gràcies al regadio i a la disponibilitat d'aigües subterrànies i
entorn de la ciutat de Saragossa, capital política i econòmica d'Aragó, s'han
aixecat indústries i serveis que atreuen no només als pobles ribereños, sinó
a totes la gents d'Aragó.
AL nord i al sud de la vall de l'Ebre s'aixequen petites plataformes menjo
Alcubierre (822 m), El Queixal (627 m) i Forests de Castejon (744 m). D'aquestes
"queixals" arrenquen extensos piedemontes seccionats per una xarxa de drenatge esporàdica.
Aquesta xarxa, unes vegades forma valls en fons pla (vals) i altres, valls fortament
abarrancados que fan aflorar terrenys yesíferos o salinos. Són paisatges d'extrema
aridez, no només per l'escàs de les precipitacions, sinó també per la influència
del vent i la litologia del terreny. En Monegros, Bardenas o Calanda apareix el desert
aragonès.
La Serralada Ibèrica.
La serralada Ibèrica, que ocupa gairebé tota la província de Terol i el marge
occidental de la de Saragossa, és altre gran mostrari de riquesa geològica.
Es configura en períodes pròxims en el temps (el temps geològic), encara que no
coincidents, als pirineos.
Teruel és coneguda per la seva intensa activitat minera en relació, sobretot,
amb el carbon (la Val de Ariño és una zona molt representativa) i, fins a fa uns
anys, amb el mineral de ferro (Ulls Negres). La mineria de les argiles, també
important, troba un bon exponent en Galbe, el terme del qual constituïx a més
un valuós jaciment de restes de dinosauris. Altre jaciment paleontológico
bé conegut entre els col·leccionistes és el de fòssils de granotes de Llibres.
Els poljes de la franja meridional turolense, les dolinas i altres encants
geomorfológicos de la serra de Albarracin, la màgica Gruta de Cristall de Molins
o les surgencias del naixement del ric Pitarque són bona mostra del que és
capaç l'acció de l'aigua sobre les calcàries.
Són també cridaneres les formes periglaciales en els massissos muntanyencs de
Güdar, Javalambre i Albarrasí, i quizas, entre elles, les més destacades siguin
les turberas i rius de pedres de la serra del Tremendal.
Els estrats verticals dels Organos de Montoro, l'extensa llacuna endorreica
de Gallocanta, els travertinos i canons dels rius Mesa i Pedra, el termalismo
de Alhama d'Aragó i Jaraba, els ventalls al·luvials de serra Palomera ...
són tan solament alguns casos més de l'ampli repertori disponible.