L'Ebre Aragones: Novillas

L'Ebre al seu pas per Aragó podem dividir-lo en quatre trams de interes: de Novillas fins a Utebo, Zaragoza com capital de la Vall de l'Ebre, el Bajo Aragó i des del Monestir de Roda fins a Fayón.

Novillas

Quan l'Ebre entra a Aragó per Novillas és ja decididament mudèjar, pressentint, sens dubte, la grandesa arábiga del ribereño palau de La Aljaferia de Saragossa.
Les riberes escarides i fèrtils dels afluents ibèrics de l'Ebre aragonés van ser conreades amb meravella i intensitat pels árabs i la seva reconquesta per part dels cristians va exigir un ardu esforç al mateix temps que va significar, en bona mesura, la seva ruína per molt temps.
En Novillas, on el Huecha, nascut en les faldilles del Moncayo, rendeix les seves aigües a l'Ebre, es va situar la primera i més important encomana de l'Ordre del Tremp de tota la vall mitja del riu, amb amplísimo domini sobre les terres que els monjos-guerrers anaven incorporant al naixent Regne d'Aragó. L'encomana templaria de Novillas va ser perdent el seu poder en favor d'altra ordre militar, la de San Juan de Jerusalem, de que el seu poderío resten avui alguns vestigis en la localitat, com un bonic palau del Renaixement aragonés. L'església local és de cort neoclássic, amb interessants retaules dels segles XVI i XVII.

Pedrola i Alcalá d'Ebre

En direcció a Saragossa, a uns 25 quilòmetres es troba, a mà esquerra, la carretera local que duu fins a Pedrola i Alcalá d'Ebre i, a l'altre costat del riu, fins a les salines de Remolins. És aquest, sens dubte, un dels trams més interessants del riu aragonés, atés que tota aquesta zona está lligada al record de Cervantes -que va situar en les proximitats d'Alcalá d'Ebre el seu Insula Barataria- i al senyoriu dels Lluna i els Villahermosa, representat en la magnificiencia senyorial del palau ducal dels áltims en Pedrola.

En 1976, tant el palau ducal de Villahermosa com l'església parroquial de La nostra Senyora dels Angeles de Pedrola, van ser declarats conjunt hitórico-artístic. El palau ducal, que la seva parteix més antiga data de la primera meitat del segle XVI, conserva el caràcter renaixentista del pati i la faíana, si bé l'edifici va experimentar diverses reestructuracions de cort barroc i neoclássic. A través d'un elegantísimo portal, s'accedeix a la planta noble del palau, on la família ducal custòdia obres d'art d'altíssim valor i antiguitat, destacat, d'entre totes, obres de Goya, Sorolla, Bayeu, etc. així com la galeria de retrats dels Lluna i els Villahermosa, obra del flamenc Roland de Mois.

Per la seva banda, l'església parroquial data de finals del segle XV, si bé la seva fàbrica primitiva va poder ser molt anterior. El quart duc de Villahermosa -constructor del palau- va rematar les obres en la segona meitat del segle XVI al mateix temps que la seva esposa, la coneguda per la Santa Duquessa, ordenava la construcció del curiós passatge que conduìx des de la part alta del palau fins a una de les capelles del temple, per sobre de les cases aledañas.
En el segle XVIII, Juan de Villanueva va realitzar una nova ampliació del temple, construint-se llavors l'actual creuer. El temple custòdia interessants retaules i peces de orfebrería, que van des dels segles XVII al XIX.

A escassa distància de Pedrola, ja en l'Ebre, es troba Alcalá en les proximitats del qual es troba una de les nombroses illes fluvials que l'Ebre ha anat teixint des del moment mateix de la seva sortida a la Depressió Central. En ella, crítics i historiadors han cregut veure la Insula Barataria, efímeramente governada pel bo de Sancho Panza. Aquesta tesi dels quijotistas es fonamenta en la gairebé segura estada de Miguel de Cervantes en la zona, on, amb probabilitat, hauria passat alguns dies en el palau ducal dels Villahermosa de Pedrola.

Remolins

A l'altre costat de l'Ebre, a l'abric d'un turó enfront del riu, estí Remolins, antiga encomana dels Hospitalaris i famosa per unes riquíssimes mines de sal gema. El de Remolins és un dels nombrosos dipòsits de sal de la Vall de l'Ebre -que arriben, fins i tot, fins a Cardona- producte del passat marí del gran llac eocè que va ocupar l'enfonsament del gran Massís de l'Ebre. La tradició vol creure que el mateix Aníbal s'assortia de la sal de Remolins per al seu exèrcit però és amb els romans quan les mines comencen la seva explotació intensiva. Amb els austria, la mina va anar de titularitat real i, amb anterioritat, es van produir alguns conflictes entre l'Església i les ordres militars que van col·laborar en la Reconquesta pel domini i control del fruit de les citades mines.

L'església parroquial de San Juan Bautista, de cort neoclàssic -va ser construída cap a 1780- presenta en les petxines quatre llenços pintats per l'aragonès Francisco de Goya i Lucientes i que representen a San Gregorio, San Jerónimo, Sant Ambrosio i San Agustín. A la part alta de la població s'aixeca l'ermita del Sant Crist de la Cova, que guerda una talla en fusta datada cap a finals del segle XIV.

Alagón

De nou en adreça cap a Saragossa, per un o altre costat de l'Ebre -des de Remolins és més còmode fer-lo per la carretera comarcal Tauste/Alagón- es creua de nou el riu per Alagón, l'antiga Alauona, enclavament de máxima penetració oriental dels vascons per les riberes de l'Ebre. En Alagón va tenir Sertorio la seva caserna d'hivern, Castra Aelia, en la seva guerra contra Pompeyo i va anar un important enclavament estratègic per a Roma en la seva obstinació de controlar el pas de la Vall de l'Ebre cap a la Meseta pel curs del Xaló.

Situat al peu de les elevacions del Castellar -important centre de proveìment de llenya i carbó durant l'Alta Edat Mitjana- va jugar un paper decisiu com avantguarda cristiana en el setge i presa de Saragossa, sent tradició que la Verge es va aparèixer en aquest lloc al rei aragonès Alfonso I el Batallador. Alagón va anar un important centre comercial durant tota la Baixa Edat Mitjana i va ser testimoni d'esdeveniments històrics rellevants, com el desposorio de Pedro IV el Cerimoniós amb Donya María de Navarra o, amb anterioritat, el lloc de captivitat de la reina Donya Urraca.

L'estesa i consolidació del Canal Imperial d'Aragó en el segle XVII va suposar una important empenta a la rica agricultura de la zona, que va conèixer el seu moment àlgid durant la primera meitat del present segle amb la posada en explotació d'una pròspera indústria de transformació remolachera, avui pràcticament aparcada per la crisi del sector, si bé la zona ha remuntat en part el revés a través de la instal·lació en les seves proximitats de la factoria automobilística de la General Motors.

No obstant això i si s'ha de jutjar pels seus monuments cabdals, l'esplendor de la vida local va deure girar entorn dels segles XIV-XVI, coincidint amb el punt àlgid de l'art mudèjar en la zona. D'origen mudèjar, encara que emmascarat per posteriors afegits en el transcurs del temps, és el temple parroquial de San Pedro, iniciat en la primera meitat del segle XIV. El seu element més inequívocament mudèjar és la torre, de base octogonal, profusament decorada en el seu tram central amb bells motius en maó ressaltat formant arcs entrecreuats i diverses figures geomètriques. En realitat es tracta de dues torres, una evolupant d'altra interior, amb el segell inequívoc dels minarets àrabs de l'època. El temple és de nau única, amb voltes de crucería i absis pentagonal i en els seus laterals es van anar obrint, ja en temps moderns, les capelles de la Verge del Carmen i del Sant Crist -aquesta, amb un interessant retaule de l'últim terç del segle XV- i les barroques de San Antón i Santa Ana, amb una talla del sant, la primera, del segle XV. El retaule major és de fusta daurada i policromada i data de mitjan del segle XVI.

Els altres dos monuments locals d'interès són les esglésies de San Antonio i de San Juan Bautista. La primera d'elles és de la primera meitat del segle XVIII, construída pels jesuìtes després de la fundació del seu col·legi en la localitat. Té dues interessants retaules en els braços del creuer, de la segona meitat del segle XVIII i una bonica decoració general d'estil recocó. Per la seva banda, l'església de San Juan Bautista conserva la seva fàbrica essencial del XVIII, però els seus elements mobles ornamentales més notables van ser traslladats a altres esglésies aragoneses amb motiu de les desamortizaciones del segle XIX.

L'últim dels monuments dignes d'esment está situat fora de la població, sobre els alts del Castellar. L'ermita de la Verge del Castell conserva molt pocs dels seus elements primitius per haver sofert grans destrosses en el transcurs de la guerra de la Independència -que va tenir per aquests llocs especial virulència- però encara custodia una bella talla de la verge titular de l'ermita, datada entorn de l'any 1300.

De Alagón a Saragossa, l'Ebre es troba jalonat de poblacions eminentment agrícoles que encara conserven, més o menys viu, el record dels savis i pacients conreadors àrabs i moriscs de les seves fèrtils hortes. La inequívoca petjada d'aquests gairebé nou segles de predomini de la cultura àrab es rastreja encara avui en les belles esglésies mudèjars de la zona.

Torres de Berrellén

Va ser bressol de l'insigne pedagog de sordmuts Juan Pablo Bonet i l'Ajuntament dels quals està situat en un bell palau, dels Ducs de Villahermosa, del segle XVII, té, com la veìna localitat de Pinseque, una bellíssima torre mudèjar.

Utebo

No obstant això, la més singular, complexa i profundament àrab és la de Utebo, un autèntic minaret en el qual, en ple segle XX, gens estranyaria oir el cant del muhecín cridat a la pregária a la posta del sol. Encara que iniciada anys abans, l'obra va ser rematada per Alonso de Lesnes en l'any 1544.

Pots seguir la navegació de l'Ebre a Saragossa cabdal de la Vall de l'Ebre i el Sota Aragó i des del Monestir de Roda fins a Fayón

Extraido del llibre: Guia per a viatjar per l'Ebre.
(c) José Manuel Marcuello Calvin.

L'Ebre Aragones: Novillas - Fayon. Aigua, humitat, muntanya, pedra, Aragó, cultura i natura, paisatges agrestes. Fauna Silvestre a Aragó, crustacis, vertebrats, peixos, amfibis, rèptils, aus, mamífers, ecologia

Actualitza la informació que consideris obsoleta escriu-nos